“La meva sensació és que estem sent testimonis d'una segona onada del moviment d'alliberament àrab ... A la primera onada, els àrabs es van alliberar de les potències colonials i la dominació estrangera. Crec que ara, el cor del món àrab, la columna vertebral del món àrab, està liderant el moviment cap a la llibertat, la democràcia i els drets humans”¹.

A hores d’ara és indiscutible que els països àrabs estan sent sacsejats per una veritable onada de manifestacions, mobilitzacions populars i insurreccions que podem considerar-les com una veritable revolució (o revolucions), doncs més enllà de la seva extensió geogràfica, de que la impressió generalitzada és que només es tracta de l’inici d’un procés que pot durar més o menys temps i que els seus efectes no només afectaran als països implicats, sinó també a tot el món, el fet veritablement important és que res tornarà a ser com abans. Això vol dir que, sigui quin sigui al final el resultat d’aquest procés (el triomf de les aspiracions populars de democràcia i justícia social o, pel contrari, la seva frustració i, fins i tot, la restauració de règims autoritaris), els pobles àrabs han pres consciència que ells són els veritables motor de la història, la única i veritable font de la legitimitat sense la qual cap règim, tant hi fa el seu color ideològic, el suport que pugui gaudir de les potències internacionals o si serà més o menys democràtic o autoritari, podrà sobreviure.
A l’hora d’intentar comprendre com s’ha arribat a aquesta situació ens trobem la confluència de diferents factors de naturalesa molt diversa (polítics, econòmics, socials i culturals) que, combinant-se entre ells i coincidint en una conjuntura històrica determinada, han fet inevitable aquest esclat revolucionari. Determinar els factors (o la combinació de factors) que són els veritables causants que fan possible aquest procés, quines són les causes determinants i quines són les detonants, és una qüestió gens fàcil de dilucidar i, com sol passar en aquests casos, és i serà motiu de debat i controvèrsia entre historiadors, sociòlegs, politòlegs i altres investigadors de les ciències socials. En tot cas, aquí ens limitaren a esbossar quines són aquestes causes, sense ànim d’establir una jerarquia que doni prioritat a unes sobre altres.

Des d’una perspectiva històrica i política, els actuals països àrabs van sorgir en el segle XX al caliu de dues conjuntures històriques. La primera, arran de la fi de la primera guerra mundial el 1918, que va suposar la desfeta de l’imperi otomà, aliat en el conflicte amb les potències centrals (Alemanya i Àustria-Hongria), i el posterior repartiment dels territoris àrabs del Pròxim Orient en àrees d’influència de les potències imperialistes europees (França i el Regne Unit) que van establir els mandats de Síria, Líban (sota domini francès) i Palestina (sota domini britànic). Alhora, els britànics van promoure la creació de monarquies àrabs sota la seva tutela amb l’objectiu de garantir el control de les rutes d’accés als seus dominis colonials d’Àsia (especialment l’Índia) i a un recurs que, al llarg del segle XX, esdevindria cabdal pel desenvolupament de les economies industrials: les immenses reserves de petroli de la península d’Aràbia. Així, es funden els regnes del Iemen (1918), Egipte (1922), Transjordània (l’actual Jordània, 1922), l’Iraq i l’Aràbia Saudita (1932).

La segona conjuntura històrica es dona a mitjans segle XX amb la fi de la segona guerra mundial i l’inici del procés de descolonització dels anys 1943/5-1955, quan es funden les repúbliques del Líban (1943) i Síria (1946), i 1956-1975. En aquests anys pren força un nacionalisme àrab de caire laic i progressista sota la forma del panarabisme i el socialisme àrab, alhora que són enderrocades les monarquies d’Egipte (1952) i l’Iraq (1958), substituïdes per règims republicans. Per la seva banda, al Magrib, que es trobava sota la dominació colonial des del segle XIX, es produeixen les independències de Líbia (primer sota un règim monàrquic el 1951 i, posteriorment, sota un de republicà el 1969), el Marroc sota la monarquia alauí (1956) i les repúbliques de Tunísia (1957) i Algèria després d’una sagnant guerra d’alliberament contra França (1954-62).

Els nous estats àrabs que sorgeixen seran controlats pels dirigents i les organitzacions polítiques que van encapçalar la lluita per la independència i que, socialment, provenien de les classes mitjes urbanes, militars i intel·lectuals formades dins l’administració colonial, o directament a les metròpolis, d’on van extreure els principis de les més importants corrents ideològiques que nodririen l’ideari dels moviments d’alliberament nacional (el nacionalisme i el marxisme): els nacionalistes de l’Istiqlal marroquí; el partit del Ressorgiment Àrab Socialista (Baaz) a Síria i l’Iraq; Gamal Abdel Nasser a Egipte; Muamar al Gadafi a Líbia; Habib Burguiba i el partit Neodestur a Tunísia; el Front d'Alliberament Nacional (FLN) algerià, etc.

Però la vida dels nous estats àrabs estaria sacsejada per diversos factors d’ordre intern i extern: la fundació de l’estat d’Israel i l’inici de la tragèdia palestina (1948) amb les diferents guerres àrabs-israelianes (1948-49, 1956, 1967 i 1973); la guerra freda i la divisió dels països àrabs entre els que s’alineen amb els EUA (el Marroc, Jordània i les monarquies conservadores del Golf) i els que ho fan d’una forma més o menys oberta amb l’URSS (l’Egipte de Nasser, la Síria baasista, l’Algèria del FLN...); els enfrontaments i rivalitats entre els diferents estats àrabs per assolir l’hegemonia regional que, al cap i a la fi, farien fracassar els projectes d’unificació panarabistes (com la República Àrab Unida de Nasser, RAU 1958-61, o la Unió de Repúbliques Àrabs, 1972-77); la puixança de l’islam polític, moviment que sorgeix amb la fundació dels Germans Musulmans egipcis de Hasan al-Bannā' (1928) i que inicialment va gaudir del suport de les monarquies conservadores del Golf (en especial de l’Aràbia saudita, on sorgeix una corrent islamista molt rigorista i intransigent, el wahabbisme), però que tindrà el seu punt més alt amb el triomf de la revolució islàmica de l'aiatol·là Khomeini a l’Iran (1979), amb un discurs molt crític dirigit tant cap a les repúbliques àrabs laiques com cap a les monarquies conservadores pel seu alineament amb els EUA.

No obstant això, el veritable fracàs de les classes dirigents dels nous estats àrabs sorgits del procés de descolonització, que tant d’èxit van tenir a l’hora de mobilitzar a la població vers la lluita per l’alliberament nacional, fou la seva incapacitat per portar endavant els projectes de modernització i, alhora, de redistribució de la riquesa entre àmplies capes de la població. El resultat ha estat, com defineix Antoni Segura per al cas del Magrib, l’enquistament “d'unes elits polítiques i militars corruptes que, amb una aparença democràtica (celebració regular d'eleccions), emmordassen les llibertats i reprimeixen durament qualsevol oposició que qüestioni els seus privilegis”².

Aquesta situació s’agreujaria amb la fi de la guerra freda i la desintegració de l’URSS, conjuntura que seria aprofitada pels EUA per consolidar la seva hegemonia al Pròxim Orient, tasca en la qual l’invasió de Kuwait per part del rais iraquià, Saddam Hussain, i la posterior guerra del Golf (febrer de 1991) jugarien a favor seu. De mica en mica tots el règims àrabs, independentment de la seva ideologia, anirien apropant-se als EUA i els països occidentals, seguint així el camí que ja havia iniciat Egipte després de la caiguda de Nasser arran de la desfeta de la guerra dels Sis Dies (1967) i l’ascens d’Anuar el Sadat i del seu successor, Hosni Mubarak, que van alinear-se amb els EUA i van fer d’Egipte el primer estat àrab en establir un acord de pau amb Israel (Camp David, 1976). Aquest procés s’accentuaria en el marc de la lluita contra els moviments islamistes on s’afermaria la connivència dels règims àrabs amb els països occidentals, que mirarien cap a un altre costat mentre a Algèria es dessagnava en una guerra civil encoberta entre el govern i el Front Islàmic de Salvació (FIS) i que, fins i tot, normalitzarien les relacions amb el règim libi de Gadafi en el marc de la guerra contra el terrorisme engegada pels EUA arran dels atemptats de l’11 de setembre de 2001.

Paral·lelament a aquest apropament a els EUA i la UE, es produeix l’adscripció d’aquests governs a les polítiques econòmiques de caire neoliberal seguint les directrius d’institucions internacionals com el FMI i el Banc Mundial, procés que comporta programes d’austeritat econòmica amb retallades en la despesa pública, privatització de molts serveis que oferia l’estat i la liberalització dels mercats interior i exterior per afavorir la inversió estrangera. La conseqüència d’aquestes polítiques ha estat la destrucció del teixit productiu i, com denúncia el Partit per la Democràcia i el Socialisme algerià, el “deteriorament de la situació social de les masses”³: empobriment de les classes mitjes i professionals, pauperització de les condicions de vida de les classes més humils i l’exclusió d’amplis sectors socials com les dones, els joves i els estudiants. Tot plegat en benefici d’una minoria provinent del món dels negocis i de les estructures del poder vinculats entre sí a través del clientelisme, el nepotisme i la corrupció que, en el cas de Tunísia, “es van portar entre el 30 i el 40 per cent de la riquesa nacional” i van transferir “prop de 40 mil milions de dòlars fora del país”⁴ un cop va caure el règim de Zine El Abidine Ben Ali, considerat fins llavors com “un alumne modèlic pel FMI i com un soci privilegiat per la Unió Europea”⁵.
  
És en aquest context que cal afegir, a més, l’actual situació de crisi econòmica que està afectant d’una forma més o menys greu a gairebé tots els països de món. No obstant, cal tenir present que, de fet, aquesta és fruit la coincidència de tres crisis de gran amplitud -financera, energètica i alimentària- que interaccionen entre elles⁶, afectant d’una manera o d’un altra a les diferents economies nacionals. Així doncs, la crisi financera que va tenir el seu epicentre en la fallida de la banca financera nord-americana, iniciada a l’agost de 2007 arran de la morositat de les hipoteques de mala qualitat (subprime), i que va arribar a posar el sistema econòmic mundial a la vora del col·lapse, es va traslladar al conjunt de l'activitat econòmica fent que les economies dels països desenvolupats, EUA i Europa, entressin en franca desacceleració (com és el cas d’Espanya amb l’esclat de la “bombolla” immobiliària).

Una altra conseqüència de la crisi financera fou que els inversors van desplaçar de masses colossals de diners cap als mercats energètic (petroli i gas natural) i alimentari. Aquesta pressió especulativa ha incentivat un espectacular augment dels preus d’uns productes la demanda dels quals no ha parat de créixer en els darrers anys, impulsada sobretot per l’emergència de països que aspiren a esdevenir veritables “superpotències” econòmiques (la Xina, l’Índia, Brasil...). Així, en el cas del preu del barril de petroli, va arribar al seu màxim a juliol de l’any 2009, cotitzant-se a uns 140$, quan al 2002 estava només a 26$ i, el 1998, costava menys de 10$ (actualment està per damunt dels 100$)⁷.

Com és natural, aquesta alça de la cotització del cru ha comportat l’augment dels preus dels carburants i sembla ser que aquesta fou la causa de l'anomenada crisi del gas butà que va afectar a diverses províncies d'Egipte el febrer de 2010, provocant greus aldarulls en un gran nombre de poblacions arran dels problemes de subministre de bombones subvencionades per l'Estat que, de les 5-10 lliures egípcies habituals d'una bombona, va arribar a les 30, i fins i tot va assolir les 80 lliures en alguna província. Darrera d’aquesta crisi es trobava el fet que les indústries, afectades per les polítiques neoliberals iniciades pel règim de Mubarak sota la influència dels EUA, que des del 2006 havia anat aplicant retallades als subsidis de la indústria energètica, i l'augment sobtat dels preus gràcies a la liberalització del mercat, haurien començat a canviar el consum de dièsel pel del gas butà, que era fins a 3 vegades més barat⁸.

Pel que fa a la crisi alimentària, igualment ens trobem amb un creixement espectacular dels preus dels productes bàsics: el blat val un 110% més que fa un any; el blat de moro, un 87%; la soia, un 59%; i el sucre, un 22%⁹. Per fer-nos una idea de fins a quin punt el creixement del preu dels aliments pot trasbalsar l’estabilitat econòmica i la pau social dels països àrabs, cal tenir present que entre els 8 primers països on més del 40% del consum final es destina als aliments trobem el Marroc, Algèria, Jordània, i Egipte¹⁰. Aquesta escalada de preus de productes bàsics com el combustible i els aliments ha estat l’espurna de les anomenades “revoltes del pa”, aixecaments populars que ja van esclatar als anys 80 i 90 a Tunísia (1983)¹¹, el Marroc (1981, 1984 i 1990-1991)¹², Algèria (1988)¹³ i Jordània (1989)¹⁴, i que es tornarien al reactivar de nou a Tunísia i el Marroc¹⁵ i a Egipte¹⁶ el 2008.

Tanmateix, cal posar els esmentats factors històrics, polítics i econòmics en relació amb els sectors socials que han protagonitzat les manifestacions i revoltes en els països àrabs. Aquestes mobilitzacions han estat dutes a terme per un ventall d’actors socials molt heterogeni –joves, estudiants, classes mitjes urbanes i professionals (metges, mestres, advocats), dones, classes populars, moviment sindical–, cadascun amb els seus propis greuges –atur i manca de perspectives pel futur, empitjorament d’unes condicions de vida ja per si mateixes prou precàries, agreujament de les diferències socials, exclusió i discriminació social i política, degradació de les condicions laborals i explotació– i units per un programa bàsic de reivindicacions fonamentades en els principis de democràcia, justícia social i respecte dels drets humans.

És important fer esment al paper dels joves en aquest procés, àmpliament mencionat per la premsa i els analistes. Cal tenir present que la immolació pel foc el 17 de desembre passat en la localitat tunisenca de Sidi Bouzid de Mohamed Buazizi, un informàtic de 26 anys en atur el lloc de fruites i verdures del qual va ser tombat brutalment per la policia per manca d'autorització, van ser el detonant de l'explosió que va derrocar al dictador¹⁷. Però, abans d’aquest episodi, el mes de novembre a Aaiún havia esclatat una revolta que no fou protagonitzada pel Front Polisari en la seva lluita contra l’ocupació marroquina del Sàhara Occidental, sinó per uns “joves nascuts ja sota l'administració marroquina que reivindiquen el que hauria de ser normal: el final de la discriminació contra els sahrauís, la igualtat d'oportunitats, l'accés a un lloc de treball i a una vivenda dignes, la llibertat d'expressió i el respecte als drets humans”¹⁸.

I és que els joves són un factor de primer ordre doncs, per una banda, suposen un percentatge molt gran de la població dels països àrabs¹⁹, i per l’altra, es tracta d’una generació nascuda en els anys noranta que “es troba en la impossibilitat d'accedir al mercat de treball i, per tant, a una mínima integració socioprofessional”²⁰, malgrat tractar-se d’una joventut que gaudeix d’una preparació i formació acadèmica i professional molt més gran que la dels seus pares. No ens pot estranyar, doncs, que els joves es posin al capdavant de les revoltes a través de les mobilitzacions estudiantils²¹ i l’us de les noves tecnologies (especialment Internet) com a eina d’activisme, propaganda i organització.

No obstant això, no es pot obviar el paper d’altres sectors socials com és el cas del moviment obrer que en els darrers anys ha protagonitzat importants mobilitzacions al voltant de la lluita per la millora de les condicions laborals i la reivindicació del dret de vaga, la lliure associació i el sindicalisme independent, i han resultat cabdals per precipitar la caiguda dels règims dictatorials de Tunísia²² i Egipte²³.

Finalment, però no menys important, cal destacar el paper exercit per uns mitjans de comunicació que en ells darrers anys han experimentat importants canvis gràcies al desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), en especial la televisió per satèl·lit, la telefonia mòbil i Internet. Tot i que no es pot negar la importància de l’ús d’Internet, del paper d’organitzacions com WikiLeaks i de les anomenades xarxes socials (Facebook, Twiter...) en les protestes, especialment entre els joves, aquests han estat, no obstant, un tema recorrent en els mitjans de comunicació occidentals fins al punt de sobrevalorar el seu paper en les revoltes²⁴; de fet, la penetració d’Internet en els països àrabs encara és molt baixa: a Egipte, es calcula que hi han uns 17 milions d’usuaris, el 21,2% de la població, i a Tunísia uns 3.600.000 usuaris, el 34% (a Espanya, hi ha uns 29 milions d’usuaris, el 62,6%)²⁵. Per contra, més important, i no tant valorat, ha estat el fenomen de la penetració de la televisió per satèl·lit des dels anys 90, fet que ha anat acompanyat del sorgiment de nous canals més o menys independents de la política dels governs però, sobretot, fets en àrab, pels àrabs i per als àrabs, on destaca el canal qatarià Al-Jazeera, fundat al novembre de 1996²⁶.
 
En resum, aquests mitjans de comunicació són vehicles molt importants per la difusió ja no tant d’idees o influències occidentals, com sovint es pensa, sinó que, sobretot, ho són de la informació, les opinions, l’activisme i la mobilització de les societats civils àrabs que transcendeixen les fronteres dels estats i les diferències regionals posant en contacte entre sí a diferents pobles que comparteixen una mateixa llengua. En aquest sentit, val la pena mencionar la declaració final de la Reunió extraordinària del Fòrum de l'esquerra àrab, reunit a Beirut els dies 18 i 19 de febrer, on s’estableix la necessitat d’elaborar “un pla de mitjans comuns” amb l’objectiu de “beneficiar-se de les eines modernes de comunicació en la lluita que es porta a terme per les forces de l'esquerra. També s’acorda vincular els llocs web de les diferents parts i les forces que participen en el fòrum. A més s’acorda un pla per a desenvolupar un centre de mitjans de comunicació àrabs d'esquerra i desenvolupar un pla o una estació de televisió àrab d'inclinació esquerrana”²⁷.

Com a conclusió, podem dir que ens trobem en els inicis d’un procés revolucionari imparable i sense possibilitat de retorn, però que no deixa de plantejar nombrosos dubtes sobre quina serà la seva evolució a causa de la naturalesa complexa i diversa dels actors que intervenen i de les seves motivacions. Un dels fets més destacables de la força d’aquest magma heterogeni on conflueixen les aspiracions i les reivindicacions de diferents sectors socials és que ha desbordat als partits i organitzacions polítiques de qualsevol signe ideològic, ja siguin liberals, democràtics, d’esquerra o islamistes, fins al punt que sovint s’han vist obligats a anar a remolc de les mobilitzacions populars. Això ha permès que els militars esdevinguin arbitres de la situació i que el seu posicionament sigui determinant. En aquest sentit, cal tenir en compte que els militars mantenen un cert prestigi doncs, en general, no han estat directament implicats en la repressió exercida per les dictadures, que s’han recolzat més en la policia i els serveis secrets per esclafar la dissidència. Però cal tenir en compte que l’exèrcit no es pas homogeni i mentre l’elit està formada per oficials professionals d’alta graduació que gaudeixen de nombrosos privilegis, la base està formada per soldats provinents de les classes populars i no està gens clar saber fins a quin punt estarien disposats a obeir als seus superiors en cas que aquests els ordenessin reprimir les manifestacions.

Tampoc podem deixar de banda quina és l’actitud dels Estats Units i de la Unió Europea davant aquesta onada de canvis profunds en el món àrab. La Unió Europea, després de nombrosos anys de connivència amb unes dictadures àrabs que garantien l’estabilitat dels seus països per afavorir les inversions estrangeres i el proveïment del cru, que esdevenien veritables murs de contenció de les onades migratòries i que es mostraven molt efectius a l’hora de reprimir els moviments islamistes, es mostra molt incapaç d’adaptar-se a la nova realitat.

Pel contrari, l’administració de Barack Obama, que veu trontollar la posició hegemònica dels EUA al Magrib i el Pròxim Orient, sembla decidida a adaptar-se a la nova situació i, després d'una certa ambigüitat inicial, es mostra partidària de promoure una transició controlada basada en governs constituïts mitjançant el compromís entre sectors reformistes o aperturistes provinents de l’antic aparell de l’estat i membres de l’oposició moderada que garanteixin les llibertats polítiques i els drets formals i, alhora, mantinguin les línies mestres de les reformes econòmiques de caire neoliberal i no posin en qüestió la pax nord-americana a la regió. Però les recents dimissions del primer ministre de Tunísia, Mohamed Ghannouchi, i del seu homòleg egipci, Ahmed Shafiq, demostren que l’opinió pública àrab no esta disposada a acceptar fàcilment aquestes martingales i mostra una clara voluntat d’aprofundir en un procés democràtic que no suposi només un avanç en les llibertats polítiques i civils, sinó que, a més, comporti un reconeixement de la sobirania nacional, es a dir del poble, i que es garanteixin els drets socials i una redistribució més justa de la riquesa.

Finalment, i per acabar, no ens podem oblidar de quina forma afectarà tot aquest procés al principal i més prolongat conflicte que existeix a la regió, el conflicte entre els palestins i els israelians, i quina serà l’actitud de l’estat d’Israel (l’aliat més important dels EUA a la regió) davant els canvis que s’estan produint en els països àrabs, doncs, com apunta l'historiador Ilan Pappé, “el que aquí està en joc és la pretensió que Israel sigui una illa occidental estable i civilitzada en un mar regirat de barbarisme islàmic i fanatisme àrab. El “perill” per a Israel és que la cartografia sigui la mateixa però que la geografia pugui canviar. Encara es tractarà d'una illa, però de barbarisme i fanatisme en un mar d'estats igualitaris i democràtics recentment formats”²⁸.

Notes
1. [http://blogs.aljazeera.net/middle-east/2011/01/30/live-blog-311-egypt-protests].


3. Comunicat del Partit per la Democràcia i el Socialisme d’Algèria, 08/01/2011.

4. Declaració del Partit Nacional d'Acció Democràtica tunisenc, 11/02/2011.

5. VALENZUELA, J.: "Es posible derrocar a un autócrata árabe", El País, 15/01/2011.
  [http://www.elpais.com/articulo/internacional/posible/derrocar/autocrata/arabe/elpepiint/20110115elpepiint_7/Tes].

6. RAMONET, I.: “Las tres crisis”, Le monde Diplomatique, julio 2008.
  [http://www.rebelion.org/noticia.php?id=70140].

7. [http://www.preciopetroleo.net/cotizacion-petroleo.html].


9. [http://www.fao.org/worldfoodsituation/wfs-home/foodpricesindex/es/].


11. SEGURA, A.: El Magreb: del colonialismo al islamismo. Barcelona, Edicions Universitat Barcelona, 1994, p. 44.



14. “Las revueltas del pan”, El País, 01/05/1989.
 [http://www.elpais.com/articulo/opinion/JORDANIA/revueltas/pan/elpepiopi/19890501elpepiopi_7/Tes].

15. ALVARADO, D.: "El paro alimenta las revueltas del pan en Túnez y Marruecos", La Voz de Galicia, 10/06/2008.
 [http://www.lavozdegalicia.es/mundo/2008/06/10/0003_6891975.htm].

16. PRIETO, M. G..: "Morir de hambre o morir en la cola del pan", El Mundo, 16/06/2008.
 [http://www.elmundo.es/elmundo/2008/03/16/internacional/1205674304.html].

17. GOYTISOLO, J.: “La voz del nuevo Túnez”, El País, 16/01/2011.
 [http://www.elpais.com/articulo/internacional/voz/nuevo/Tunez/elpepiint/20110116elpepiint_8/Tes].


19. El 2006, la població entre 10 i 24 anys representava el 33% de la població total a Algèria; el 32% a l’Iraq i els territoris  palestins; el 31 % a Jordània Egipte i Líbia; el 30% a Iemen, Tunísia i el Marroc; el 24% a Bahrein (a Espanya, el 16%).  Font: [http://www.prb.org/pdf06/06WorldsYouth_SP.pdf].

20. NAÏR, S.: La revuelta de los descamisados, El País, 15/01/2011.
 [http://www.elpais.com/articulo/internacional/revuelta/descamisados/elpepiint/20110115elpepiint_2/Tes].

21. Manifest de la Unió Nacional d’estudiants marroquins, 16/02/2011.

22. ALLEN, M.: “Tunisian unions eclipsing parties as democratizing force?”, Democracy Digest, 24/01/2011.
 [http://www.demdigest.net/blog/2011/01/tunisian-unions-eclipsing-parties-as-democratizing-force-2/].


24. NAÍM, M.: "Ni Facebook, ni Twitter: son los fusiles", El País, 27/02/2011.
 [http://www.elpais.com/articulo/internacional/Facebook/Twitter/fusiles/elpepiint/20110227elpepiint_6/Tes].

25. [http://www.internetworldstats.com].

26. RODRÍGUEZ BÁEZ, D. y CHAPARRO, N.: “Al-Yazira en el medio (II)”, Tercera Información, 15/07/2010.
 [http://www.tercerainformacion.es/spip.php?article16780].

27. Final Statement Issued by the Exceptional Meeting of the Arab Left Forum, Beirut 18-19/02/2011.
 [http://test1.lcparty.org/index.php?option=com_content&task=view&id=1467&I t emid=1].

 

La Primavera dels Pobles (àrabs) de Darius Pallarès i Barberà està subjecta a una llicència
de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a www.contemporania.org
Els permisos addicionals als d'aquesta llicència es poden trobar a http://monarab.es.