Les TIC i la "llei Sinde"

El desenvolupament Tecnologies de la Informació i de la Comunicació (TIC), és a dir, la informàtica, l'Internet i les telecomunicacions, suposa una veritable transformació en els procesos de tractament, transmissió i intercanvi de la informació. Aquesta informació es troba continguda en un conjunt de dades que contitueixen un missatge l'objectiu del qual es materialitzar i transmetre a través diversos mitjans i suports coneixements, idees, emocions, opinions, pensaments, experiències, sensacions. En aquest sentit, el conjunt de dades que donen informació de contingut cultural (ja sigui de tipus artístic, intel·lectual o només d'entreteniment) són, doncs, també susceptibles de ser tractades, transmeses i intercanviades mitjançant les TIC com qualsevol altre tipus d'informació.

Però quan parlem de tractar, transmetre i intercanviar informació no només ens estem referint a la capacitat per produir-la, de crear-la, sinó també per reproduir-la, és a dir, de fer còpies i difondre-les. A mitjans dels anys trenta del segle passat, el filòsof i crític alemany Walter Benjamin va escriure un assaig titulat L'obra d'art en l'era de la reproductibilitat tècnica¹ on deia que, tot i que l'«obra d'art ha estat sempre fonamentalment susceptible de reproducció», «la reproducció tècnica de l'obra d'art és quelcom nou que s'imposa en la història intermitentment» i que «[l]a xilografia va fer que per primera vegada es reproduís tècnicament el dibuix, molt temps abans que per mitjà de la impremta es fes el mateix amb l'escriptura». Durant l'Edat Mitjana «s'afegeixen a la xilografia el gravat en coure i l'aiguafort, així com la litografia al començament del segle dinou».

Més endavant, Benjamin continua dient: «Però en aquests començaments [el dibuix] va ser avantatjat per la fotografia pocs decennis després que s'inventés la impressió litogràfica». «[L']ull és més ràpid captant que la mà dibuixant; per això s'ha apressat tantíssim el procés de la reproducció plàstica que ja pot anar a pas amb la paraula parlada. Al rodar en l'estudi, l'operador de cinema fixa les imatges amb la mateixa velocitat amb la qual l'actor parla.» [...] «La reproducció tècnica del so va ser empresa escomesa a la fi del segle passat». Finalment, Benjamin il·lustra aquesta reflexió citant una frase de l'escriptor i assagista francès Paul Valéry: «Igual que l'aigua, el gas i el corrent elèctric vénen a les nostres cases, per servir-nos, des de lluny i per mitjà d'una manipulació gairebé imperceptible, així estem també proveïts d'imatges i de sèries de sons que acudeixen a un petit toc, gairebé a un signe, i que de la mateixa manera ens abandonen».

Si m'he pres la llibertat de citar aquest fragment de l'assaig de Benjamin, és per remarcar que les TIC no són més que una etapa dins d'un procés de desenvolupament de les técniques de reproducció de continguts culturals que s'havia iniciat segles enrera amb el gravat i que ja va conéixer un gran salt qualitatiu en el segle XIX i primera meïtat del XX amb l'aparició de la fotografía, les tècniques d'enregistrament sonor, del cinema i dels nous mitjans de comunicació (la telegrafia, el telèfon, la ràdio i la televisió). Tot i això, no es pot negar que les TIC són també un nou salt qualitatiu en aquest procés que encara es troba lluny d'arribar al seu punt culminant, doncs no paren d'aparèixer innovacions en aquestes tecnologies que obren les portes a possibilitats fins fa relativament poc inconcebibles.

Sóc de l'opinió que cal tenir present aquesta perspectiva a l'hora d'analitzar el debat que ha anat sorgint sobre els drets d'autors, les lleis contra la còpia il·legal i les descarregues d'Internet a través de les xarxes P2P, el recent capítol del qual és el projecte conegut com la “llei Sinde” que ha estat rebutjat en el Congrés de Diputats. I dic això perquè, de fet, la còpia i la descàrrega no són res més que la reproducció d'un determinat contingut cultural, i aquest procés ha conegut un abaratiment dels mitjans tècnics que el fan possible. Aquest fet, com hem vist, té una llarga trajectòria històrica, però en els últims anys, gràcies al desenvolupament de les esmentades TIC, ha assolit una espectacular esbranzida.

Evidentment, les TIC suposen tant una reducció dels costos de producció dels contiguts culturals com de la seva reproducció i distribució. Però aquesta reducció és molt més gran en les segones que no pas en la primera. El motiu d'això és que en el procés de producció (de creació) d'un contingut cultural és necessari i inevitable la intervenció del creador, es a dir, l'artista, l'escriptor, el tècnic que el produeix. Perquè una persona estigui en condicions de crear requereix, més enllà de la vocació o del talent innat que pugui tenir, un aprenentatge de l'ofici de creador que s'aconsegueix amb una formació que necessita una inversió en temps i en recursos que la facin possible; i això es tradueix en una despesa, en un costos, que poden ser reduïts gràcies a les innovacions tecnològiques però que es troben limitats pel fet que el factor humà segueix sent fonamental i insubstituïble en el procés creatiu, i ho continuarà sent a no ser que s'aconsegueixin els mitjans que permetin desenvolupar la intel·ligència artificial (però això, ara per ara, només és ciència-ficció).

Pel contrari els mitjans tècnics de reproducció, de la reproductibilitat tècnica , no tenen cap tipus de limitació doncs el factor humà cada vegada intervé menys en el seu procés i, quan ho fa, requereix molta menys preparació. Els avenços informàtics possibiliten tot un seguit de programes i aplicacions que permeten fer còpies, emmagatzemar i difondre via Internet qualsevol tipus de contigut amb una gran facilitat, amb uns preus cada vegada més assequibles i sense necessitat de posseir uns coneixements tècnics complexos.

En un principi, aquesta reducció dels costos de reproducció i distribució obria les portes a l'augment dels beneficis que obtenien les grans indústries de continguts culturals (discogràfiques, cinematogràfiques, editorials, etc.). Unes indústries que, al mateix temps, han experimentat un procés de concentració passant a integrar-se dins de grans corporacions i conglomerats d'empreses formats per bancs, empreses energètiques, de telecomunicacions, grups editorials, mitjans de comunicació (premsa, ràdio i televisió) i d'altres sectors. Les TIC prometien uns fabulosos guanys gràcies a la reducció dels costos dels procesos de reproducció i distribució i la concentració de l'oferta de continguts culturals en uns pocs grups empresarials; uns marges de beneficis que, a més, no pararien de créixer pel fet que els costos derivats del procés de creació també es reduïen i, per la seva banda, el preu final que pagava el consumidor, encara que també es reduís, no ho faria en la mateixa mesura que ho farien els primers.

Però el problema és que, paradoxalment, les mateixes TIC també ofereixen la possibilitat que tant els creadors com els consumidors puguin reproduir i difondre continguts culturals d'una manera fàcil, econòmica i, a més, sense necessitat d'intermediaris. Des d'aquesta perspectiva, es pot entendre que plantejar el problema de les descàrregues a través d'Internet com un antagonisme entre els creadors i els consumidors no és més que una fal·làcia i una basta manipulació que busca enfrontar entre sí als que precisament més tenen a guanyar amb el desenvolupament de les TIC. Els drets d'autor i el dret a l'accés lliure i assequible a la cultura no són irreconciliables i es possible trobar fórmules que permetin harmonitzar ambdues posicions. L'única cosa amb la qual dificilment es pot conciliar és amb la voluntat de les grans empreses que es neguen a perdre el control dels mitjans de (re)producció de continguts culturals i dels beneficis que es deriven del fet de mantenir-lo.

Darius Pallarès i Barberà

Barcelona, 26 de desembre de 2010

1 BENJAMÍN, W.: Sobre la fotografía. Valencia. Pre-Textos, 2004, pp. 91-109.

<<tornar enrere