SOMÀLIA: “L’ESTAT FALLIT”

Somàlia ha esdevingut actualment en el paradigma del que s'ha vingut a anomenar "estat fallit", un terme que s'utilitza per definir aquells països i territoris on l'absència d'un govern efectiu i la desintegració de l'aparell estatal comporta la inestabilitat i la fragmentació del poder entre diferents grups ètnics o tribals, milícies i senyors de la guerra, que sovint compten amb el suport més o menys directe de governs estrangers.

Per entendre la situació de desgovern que viu Somàlia cal fer un petit repàs a la seva curta història¹. La República de Somàlia es crea el 1960 amb la unió de dues possessions colonials: la Somaliland britànica, al nord-est, i el Protectorat italià de Somàlia, situat al sud i amb capital a Muqdiisho. Amb una població homogènia (formada per un 95% de somalis de confessió musulmana) i amb estrets vincles històrics, religiosos, culturals i comercials amb els països àrabs (l'àrab és un dels idiomes oficials del país), el jove estat somali hauria de fer front a diversos factors desestabilitzadors interns i externs que l’abocaran al conflicte i la divisió. Per una banda, s'enfrontaven dos models d'estat diferents: el nord volia un cert grau d'autonomia en el marc d'un estat federal mentre que el sud, amb una població més nombrosa, defensava un model centralista (model que imposà en un referèndum el 1961). Per altra banda, els somalis (o els pobles de parla somali –llengua que no tenia de forma escrita fins l'adopció de l'alfabet llatí el 1973–) es divideixen en diferents clans que, ja que la majoria dels somalis (al voltant del 60%) practiquen la ramaderia nòmada, s'estenen més enllà de les fronteres que Somàlia ha heretat del període colonial. Efectivament, els somalis són presents als estats veïns d'Etiòpia (a la regió d'Ogaden), Djibouti i Kenya. Això ha alimentat un irredemptisme somali i ha fet que Somàlia entrés en conflicte amb els seus veïns, especialment amb Etiòpia, en els anys 60.

El 1967, l'intent del llavors president Shermake per acabar amb l'enfrontament armat amb Etiòpia i cercar la via diplomàtica per satisfer les reivindicacions somalis xocà amb una forta oposició interna que culminà amb el cop d'estat de 1969, que posà al general Ziyad Barre al capdavant del govern. El nou règim es fonamentà en un ideari socialista i arabista (que aproparà Somàlia a l'URSS amb la signatura d’un tractat de cooperació el 1974 i propiciarà la seva adhesió a la Lliga Àrab), però també en un nacionalisme somali radical, incrementant del suport als grups armats que lluiten contra l'estat etíop a Ogaden. El 1977 Somàlia ocupà Ogaden, però Etiòpia, on s'havia instaurat un govern comunista, comptà amb el suport soviètic i cubà per llançar una contraofensiva i recuperar la regió (encara que el conflicte continuaria intermitentment fins el 1988). Aquest fet provocà un èxode de refugiats somalis d'Ogaden cap al nord de Somàlia i, d’altra banda, l'apropament del règim de Barre als Estats Units el 1980. L'arribada massiva de refugiats i les repercussions del conflicte sobre l’economia de Somàlia li obligaren a dependre de l'ajut internacional i a acceptar (a instàncies dels EUA) les recomanacions del FMI d'adoptar un pla d'austeritat que, entre altres mesures, afectà greument a la ramaderia somali: per consell del Banc Mundial es privatitzaren els serveis veterinaris, com la vacunació dels ramats, fins llavors gratuïta, que ara passava ser de pagament. Això comportà la reducció dels caps de bestiar i, consegüentment, la pèrdua de mercats exteriors (curiosament, un d'aquests mercats, el d'Aràbia Saudita, passaria a cobrir parcialment la seva demanda de carn amb importacions provinents de la Unió Europea)².

A finals dels anys vuitanta, la derrota davant Etiòpia, el desgavell econòmic i la crisi humanitària portà a la fragmentació de Somàlia en diferents grups clànics i, el desembre de 1990, una insurrecció a Muqdiisho enderrocà el règim de Barre establint-se un govern provisional. Però la desintegració de la República de Somàlia es consumà: el 1991 es proclamà la independència de Somaliland (al nord-est), mentre que el centre i sud del país es veurà atomitzat en territoris controlats per diferents grups clànics, faccions armades i senyors de la guerra (alguns sostinguts per assessors militars occidentals) oposats frontalment al govern provisional. Finalment, les Nacions Unides es decideixen a intervenir i, el desembre de 1992, es llançà l'operació "restablir l'esperança" per imposar la pau amb la intervenció de tropes franceses i, sobretot, nord-americanes. Però l'operació, lluny d'aconseguir la pau, acabar amb les faccions i grups armats i establir un govern unitari, esdevé un fracàs rotund i, el març de 1995, els darrers contingents de la missió de l’ONU abandonaren el país.

Malgrat els intents per arribar a compromisos que acabessin amb el conflicte (Acord d’El Caire de 1997, conferència de reconciliació a Djibouti el juliol de 2000, converses de pau a Kenya entre octubre de 2002 i febrer de 2003, establiment d'un Govern de Transició el febrer de 2004)³ la fragmentació i la guerra civil continuen (el 1998, la regió del nord, Putland, s'autoproclamà república independent) fins que el juny del 2006 la Unió dels Tribunals Islàmics, amb el suport dels comerciants de Muqdiisho que estaven farts del caos i dels abusos de les faccions i els senyors de la guerra, prengueren el control de la capital. Els Tribunals Islàmics semblaren aconseguir donar ordre i estabilitat a bona part del país, però els Estats Units, que en el context de la "guerra global contra el terrorisme" els acusà de tenir vincles amb Iran i la xarxa d'al-Qaida, donaren suport militar i tecnològic a l'ara aliada, i cristiana, Etiòpia perquè iniciés una ofensiva que en tan sols vuit dies ocupà els territoris controlats pels Tribunals i es féu amb el control de la capital el desembre de 2006⁴. Però restes de les milícies dels Tribunals es feren fortes al sud del país i d’elles sorgí una escissió extremista anomenada Al Shabaab (Partit de la Joventut) que actualment lluira violents combats contra el Govern de Transició, ara aliat amb els islamistes moderats⁵.

PIRATES I TONYINES.

Però la situació actual de Somàlia possiblement no passaria de ser la d’un dels tants conflictes oblidats que, enmig de la indiferència de la comunitat internacional, existeixen en aquesta primera dècada del segle XXI si no fos perquè situació geogràfica del país fa que es converteixi en un motiu de preocupació que, en altres circumstàncies, probablement no seria tan intens. Somàlia es troba a l'extrem de la Banya d'Àfrica i compta amb uns 3.000 quilòmetres de costa davant el golf d'Aden (porta d'accés a la mar Roja i el canal de Suez) i la part occidental de l'oceà Índic. És, doncs, una gran extensió de costa fora del control de cap govern i propera a una important ruta comercial que comunica el Mediterrani amb l'Índic, es calcula que uns 30.000 vaixells utilitzen anualment aquesta ruta⁶, i a una gran àrea de pesca, el calador de l’Índic (especialment important per les captures de tonyina vermella que es fan⁷), que s’estén des de Moçambic en el sud-oest fins a les Seychelles al nord-est.

La inexistència d’una autoritat que exerceixi un control efectiu sobre el litoral somali i les seves aigües territorials ha propiciat que proliferin activitats il·legals com són el contraban d’armes, la pesca il·legal, l’abocament de residus tòxics i, amb molt més ressò mediàtic, el fenomen de la piratèria que afecta els petroliers, vaixells de càrrega, iots i pesquers que circulen per aquesta zona. La dimensió del problema ha arribat al punt que la Unió Europea porta a terme l'operació aeronaval Atalanta, la primera missió militar marítima de la UE, destinada a protegir les embarcacions davant els atacs dels pirates somalis. Encara que l’operació, que s’empara sobretot en les resolucions 1814 i 1816 del Consell de Seguretat de l’ONU (que insten als estats a prendre mesures per protegir el transport i el subministrament d'assistència humanitària a Somàlia)⁸, té, o es diu que té, com a objectiu prioritari protegir els vaixells del Programa Mundial d'Aliments, també té com a objectiu protegir l’activitat pesquera a la zona. De fet, l’esmentat calador de l’Índic és una àrea molt important per a la pesca industrial de la tonyina, especialment per a la UE, ja que a nivell mundial s’ha estat produint un procés de sobreexplotació (s’ha passat de capturar 2,5 milions de tones el 1986 a 4,3 milions de tones el 2003)⁹ que, sobretot en el cas de la tonyina vermella, ha posat en perill d’extinció a aquesta espècie¹⁰. La situació ha arribat al punt que el juny de 2008 la comissió europea hagué de suspendre la pesca de la tonyina a l’Atlàntic i el Mediterrani perquè les quotes assignades estaven a punt d’esgotar-se. Això fa que l’oceà Índic, on es realitzen més del 21% de les captures mundials de tonyina, sigui molt important per a la UE, que ocupa el segon lloc en volum de captures mundials de tonyina (amb unes 450.000 tones a l’any), per darrere de Japó. A més, cal tenir present que aproximadament el 90% de les captures comunitàries són fetes per Espanya amb 277.000 tones capturades en 2002 (de fet, Espanya ocupa a nivell mundial el cinquè lloc) i  França, amb més de 161.000 tones¹¹.

De la importància que han tingut els interessos pesquers per fer que Espanya, junt amb França, hagin portat la iniciativa perquè, el desembre de 2008, la UE decideixi dur a terme l’operació Atalanta ho revelen les declaracions de la ministra de defensa Carme Chacon en el Congrés de Diputats en gener d’aquest any quan destacà la importància d’aquesta operació per a la defensa “dels interessos geoestratègics y econòmics d’Espanya"¹² (en aquest context, cal recordar que a l’abril de 2008 s’havia produït el segrest del pesquer basc “Playa de Bakio” per part de pirates somalis¹³). Deixant de banda el fet moralment qüestionable que s’utilitzi l’argument humanitari (protegir els vaixells del Programa Mundial d'Aliments) per dur a terme una operació que, paral·lelament, busca donar seguretat als interessos pesquers de la UE a la zona, cal preguntar-se per què no es protegeixen també les aigües somalis de la pesca il·legal per part d’embarcacions estrangeres. Segons un informe de l’any 2005 fet pel Marine Resources Assessment Group, s’estima que l’economía somali perd a l’any 94 milions de dòlars a causa de la pesca il·legal i es calcula que uns 700 vaixells de diferents nacionalitats, la majoria d’origen europeu (inclòs espanyols), pesquen en les seves aigües¹⁴. La pesca il·legal, junt amb l’abocament descontrolat de residus tòxics, malmeten i degraden les aigües somalis i els recursos pesquers que hi conté, agreujant encara més la situació, ja de per si prou desesperada, de la població local. Des d’aquest punt de vista, no ens hauria d’estranyar, doncs, que molts somalis (amb raó o sense) vegin en la pirateria una sortida o una resposta a unes condicions de vida miserables, quan no una forma de defensar i protegir els seus recursos davant l’agressió externa¹⁵.

En definitiva, Somàlia és, més que un exemple d’estat fallit, la manifestació d’allò que, segons l’historiador Hobsbawm, està convertint-se “en la principal causa de tensió internacional de cara al nou mil·lenni: la creixent separació entre les zones riques i pobres del món”¹⁶. Es pot donar el nom que es vulgui (“xoc de civilitzacions”, “guerra global contra el terrorisme”, “intervencionisme humanitari”, “defensa de la pau, la democràcia i l’estabilitat a la zona”, etc.) i anomenar als adversaris amb els termes més diversos (pirates, terroristes, fonamentalistes, nacionalistes radicals, dictadors demagogs, senyors de la guerra, etc.), però del que es tracta en aquests temps, que en tenen més de desordre global que no pas de globalització, és de la guerra dels països rics contra els països pobres.

Darius Pallarès i Barberà 

Barcelona, 26 de maig de 2009