Una notícia que, enmig del rebombori mediàtic causat pel brot de grip porcina que ha aparegut a Mèxic, ha passat una tant desapercebuda en els principals mitjans de comunicació ha estat l’extensió de la insurrecció taliban dins del terrirori pakistanès, en el districte de Bumer (a només uns 100 quilòmetres de la capital, Islamabad). És indubtable que, per als talibans, la seva lluita transcendeix dels límits de les fronteres dels estats dela regió: d’una banda, es recolzen en la solidaritat ètnica entre els paixtus d’una i l’altra banda de la frontera afgano-pakistanesa (d’on és originari el moviment talibà); i, d’altra banda, l’islam polític de signe extremista té una peculiar faceta internacionalista en forma de discurs panislamista militant. A més, cal tenir en compte que aquestes fronteres són en part herència d’un passat colonial (Pakistan mateix és un estat creat arran de la partició de l’Índia britànica en 1947) i manquen de precedents històrics. No obstant això, el fet mateix que la insurrecció taliban no solament s’hagi consolidat a Afganistan sinó que, a més, s’hagi estès a la veïna Pakistan suposa, al meu parer, un salt qualitatiu molt important en el conflicte que s’inicià amb l’operació “Llibertat Duradora” que els Estats Units llançaren el 7 d’octubre de 2001 com a resposta als atemptats de l’11 de setembre. Cal tenir present que Pakistan és, després d’Indonèsia, el segon estat amb població majoritàriament musulmana més poblat del món (uns 170 milions d’habitants). Dins d’ell existeixen quatre grans grups ètnics i lingüístics (panjabis, paixtus, sindhis i balutxis) que, a més, són presents i formen importants minories en els països veïns (balutxis a l’Iran, paixtus a Afganistan, etc.). Per altra banda, cal destacar que la tutela i el intervencionisme dels militars sobre la vida política ha estat, i és, una constant en la curta història de Pakistan (en els últims anys, des d’octubre de 1999 i fins a les eleccions de setembre de 2008, que donaren la victòria al vidu de Benazir Bhutto, Asif Ali Zardari, Pakistan ha estat governat pel general Pervez Musharraf). A més, manté un litigi fronterer amb l’Índia pel control de Caixmir i, per acabar-ho d’arrodonir, disposa d’armament nuclear. Amb aquestes condicions, la hipòtesi, potser poc probable però no pas impossible, que l’estat pakistanès es desintegri, o, almenys, el seu territori es converteixi en un focus de desestabilització fent que el conflicte afganès sembli un joc de nens, segurament deu neguitejar als Estats Units (per als quals  Pakistan és vital en l’estratègia geopolítica des dels temps de la guerra freda) i als països de la regió (l’Iran, l’Índia, Xina i les repúbliques ex-soviètiques de l’Àsia Central). Sincerament, m’imaginava que els EUA i els seus aliats es trobarien immersos en un conflicte enquistat però limitat al territori afganès i, com a molt, a algunes zones frontereres de Pakistan (és a dir, més o menys el mateix que li passà a l’extinta Unió Soviètica quan intervingué en els anys 80 del segle passat). Però la possiblitat que el conflicte s ‘estengui dintre mateix de Pakistan pot significar un canvi substancial en l’escala i les dimensions en les quals es desenvolupa, que fins i tot les previons més malastrugues es quedin curtes i que, malauradament, sigui el poble pakistanès, com ara és l’afganès, el que pagui les conseqüències d’aquest desastre. Darius Pallarès i Barberà Barcelona, 28 d’abril de 2009 P.D. Aquesta matinada ha mort el periodista Javier Ortíz. No el coneixia personalment però llegeixo assíduament els seus articles i escrits a la seva web i al diari Público. No és aquest el lloc per parlar de la seva dilatada trajectòria periodística però vull manifestar la meva admiració per la seva capacitat de síntesi a l’hora d’exposar les seves idees i la seva visió del món i per mantenir uns principis irrenunciables en favor de la justícia i dels drets de les persones i els pobles. Dedico aquest escrit a la seva memòria.